La manera més respectuosa de començar és senzilla: no afegiu dades sobre una persona viva a un arbre genealògic compartit, una col·lecció de fotografies o un arxiu de relats fins que no sapigueu què se sent còmoda compartint. El registre familiar pot continuar creixent si cadascú tria fins a quin punt vol ser visible. «No», «encara no» i «si us plau, això deixeu-ho fora» són respostes perfectament acceptables.
Comenceu amb un compromís més acotat
En lloc de preguntar «Et puc incloure a l’arbre genealògic?», expliqueu un ús concret. Podeu preguntar a una cosina si li sembla bé que el seu nom i el seu parentiu apareguin en una còpia de treball privada, o a una tieta si està disposada a compartir una fotografia de la seva infantesa en una trobada familiar. Una pregunta més concreta i formulada en un llenguatge planer és més fàcil de respondre amb calma.
En una conversa enregistrada, el consentiment informat vol dir que, abans d’acceptar-hi participar, la persona entén el propòsit del projecte, els usos i l’emmagatzematge previsibles, i els possibles resultats. 2 Les recomanacions professionals d’història oral també aconsellen explicar l’enregistrament, el procés de revisió, la conservació, l’accés i els possibles usos abans de començar a enregistrar. 1
Apliqueu el mateix criteri a la feina familiar: expliqueu qui podrà veure el material ara i més endavant, i si es podrà transmetre a altres persones. Una conversa a la cuina no és un permís per a tots els usos futurs.
Separeu el material abans de compartir-lo
Un arbre genealògic sovint combina diversos tipus d’informació. Mantenir-los ben diferenciats evita que un relat recordat sembli un fet provat i facilita les decisions sobre el consentiment.
Etiqueteu un registre de recerca amb la seva font i la data, com ara un certificat, un anunci de diari o una carta. Etiqueteu un relat oral indicant qui l’ha explicat i quan, sense presentar-lo com un fet establert. Manteniu una pregunta sense resposta en forma de pregunta: «Era aquesta la mateixa Margaret que es va traslladar a Leeds?». Això respecta tant la història com les persones que potser no volen que una relació hipotètica es presenti com a certa.
Per a les persones vives, valoreu separar la informació en quatre categories en lloc de reunir-ho tot en un únic «perfil». Els noms i els vincles familiars poden ser útils. Les fotografies poden mostrar una cara, infants, una llar o la vida quotidiana. Les dades de contacte han d’anar en un directori voluntari a part, no en notes que circulin àmpliament. Els relats delicats poden tractar d’adopció, distanciament familiar, diners, salut, identitat, addicció, maltractament, problemes legals o una relació difícil. Una dada pot ser important per a qui l’explica i, tot i així, no ser adequada per a un registre familiar.
Acordeu els límits persona per persona
No pressuposeu que tota la família està d’acord a compartir-ho. Potser un germà vol un àlbum de fotos, però prefereix no incloure-hi la data de naixement. Una altra persona pot estar contenta de constar-hi, però rebutjar totes les fotografies. Algú altre pot optar per no aparèixer-hi en absolut. Cap persona que col·labori no té l’obligació d’aportar un relat, una fotografia ni dades de contacte.
L’Oral History Association recomana que les persones entrevistades puguin rebutjar temes i restringir l’accés a una entrevista; també assenyala que, en algunes circumstàncies, pot ser adequat fer servir un pseudònim. 1 En un projecte familiar, l’equivalent pràctic pot ser fer servir una inicial, una entrada que indiqui només el parentiu, una descripció sense nom o no incloure-hi cap entrada.
Torneu a demanar permís quan canviï el públic. Acceptar que una fotografia es mostri a parents propers durant un dinar d’aniversari no vol dir automàticament acceptar que s’inclogui en un llibret imprès, un correu electrònic de grup, una publicació pública o una còpia enviada fora de la família. Si un relat identifica diverses persones vives, demaneu l’opinió de les que raonablement pugueu contactar, o elimineu-ne les dades identificatives i manteniu el relat en privat.
Feu servir aquesta targeta d’una pàgina per acordar els límits de difusió
Feu una targeta per a cada persona, fotografia, entrevista o relat delicat. Guardeu-la amb l’element o en un arxiu senzill de notes familiars. És una ajuda per a la conversa, no pas un formulari legal.
Targeta de límits de difusió
- Persona o element: ______________________________
- Què es pot incloure: nom / parentiu / fotografia / record breu / altres: ______________________________
- Qui el pot veure ara: només jo / parents concrets / una trobada familiar / altres: ______________________________
- Què no s’hi hauria d’incloure: adreça / telèfon o correu electrònic / dates exactes / infants / relat delicat / altres: ______________________________
- Es pot copiar, imprimir o reenviar? no / pregunta-m’ho abans / sí, a: ______________________________
- Vols revisar el text o la imatge abans? sí / no
- Si canvies d’opinió, a qui s’ha d’avisar? ______________________________
- Revisat plegats el: ______________________________
Un missatge breu pot fer que la pregunta resulti menys incòmoda: «Estic preparant un registre familiar per als parents que hi vulguin col·laborar. Tinc una fotografia i una nota breu sobre tu. Et sembla bé que les comparteixi amb [persones concretes]? Pots dir que sí, que no o demanar de veure-les abans. Si ho prefereixes, no les inclouré.»
Anoteu la resposta i qui pot veure el material, en lloc de confiar en la memòria. La Boston Public Library indica que el consentiment es pot documentar mitjançant una declaració enregistrada o un formulari signat; un correu electrònic datat o una nota familiar també poden ajudar un projecte petit a recordar clarament l’acord. 2
Tracteu amb especial cura les fotografies i les dades de contacte
Abans de compartir una fotografia, fixeu-vos en alguna cosa més que no pas en el subjecte principal. S’hi reconeix alguna altra persona viva? El fons mostra una llar, una escola, un lloc de feina, la matrícula d’un cotxe o un moment privat? El peu de foto revela més del que les persones que hi apareixen triarien compartir? Una fotografia pot ser valuosa per a l’arxiu familiar i, alhora, ser adequada només per a un públic reduït i acordat.
Guardeu els números de telèfon, les adreces postals, les adreces electròniques i els noms d’usuari de les xarxes socials en una llista de contactes separada, a la qual cadascú s’hi afegeixi voluntàriament. Oferiu als parents una manera d’actualitzar o eliminar les seves pròpies dades. No feu servir mai l’arbre com a directori informal només perquè algú us va donar un número una vegada.
Si es tracta d’un relat delicat, pregunteu si la persona vol que s’enregistri. Si hi està d’acord, decidiu plegats la redacció, qui el podrà veure i si el vol revisar. Les recomanacions professionals també recorden a qui faci servir el material més endavant que conservi la perspectiva de qui l’explica i reconegui que un relat oral és subjectiu, i que, quan sigui possible, comprovi les afirmacions presentades com a fets. 1
Manteniu oberta la possibilitat de canviar les decisions sobre l’accés
Les preferències poden canviar després d’un divorci, una mudança, un dol, una feina nova o, senzillament, un canvi d’opinió. Fixeu un moment tranquil per revisar-les, per exemple abans de la propera trobada familiar o quan actualitzeu l’arbre. Si algú demana que un element no es torni a compartir, actueu de seguida i confirmeu què podeu canviar. Sigueu francs: no sempre podreu recuperar les còpies que ja s’han repartit, i no prometeu que cap versió en línia o impresa es mantindrà privada o desapareixerà de tot arreu.
Un registre familiar respectuós no ha de ser complet. Ha de ser fiable en les etiquetes, tractar amb cura les persones vives i acollir les persones col·laboradores que triïn límits diferents. L’objectiu no és recollir totes les dades, sinó deixar que els parents hi participin en els seus propis termes.
Pas següent opcional: Si voleu un espai per explorar un projecte compartit d’arbre genealògic, consulteu l’arbre genealògic de MemContinuity.
