Taüts de fantasia Ga a Ghana: un retrat en fusta
En algunes zones de la regió del Gran Accra, algunes famílies Ga encarreguen taüts amb formes inconfusiblement personals: un peix, un animal, una eina, un vehicle, un aliment o un altre objecte vinculat a la persona a qui es vol retre homenatge. En anglès sovint se’ls anomena taüts de fantasia Ga; no són, però, una descripció general de les pràctiques funeràries de tot Ghana. Formen part de comunitats, famílies, artistes i ocasions concretes. Les seves formes vistoses els han fet coneguts als museus, però el seu primer significat és íntim: poden ajudar una família a commemorar una vida mitjançant un objecte elaborat amb molta cura.1 2
Un taüt que parla a través de la forma
La força d’aquesta tradició rau en la capacitat de fer visible una idea. La forma triada pot al·ludir a la feina, l’estatus, les aspiracions, el caràcter o un vincle que la família recorda. L’Smithsonian descriu exemples en què un avió pot ser adequat per a una persona viatgera i un pebrot picant, per a una venedora del mercat. També remarca que cada forma imaginativa assenyala un aspecte important de la vida de la persona difunta.3
Això no vol dir que la imatge sigui un enigma amb una única resposta universal. Un símbol pot contenir una història familiar que els forasters desconeixen. Un peix pot tenir associacions professionals, personals o proverbials. Un objecte que en una galeria sembli juganer pot haver estat triat amb una tendresa profunda. La manera més respectuosa de mirar-lo és entendre la forma com una invitació a saber que representa una persona, no com una incitació a endevinar com va ser la seva vida.
La Museum of New Mexico Foundation situa aquest simbolisme dins la cosmologia Ga. El text de la seva exposició descriu el taüt com un vehicle cap al món dels avantpassats i com un portador de significat sobre la vida que acaba de transcórrer. També explica que les famílies poden treballar amb un artista per crear formes vinculades a la professió, l’estatus o les aspiracions.1 Per tant, l’encàrrec és alhora material i relacional: la fusta, la pintura, l’habilitat, la memòria, la conversa i el criteri de la família conflueixen en un mateix objecte.
Coneixements de taller i mans individuals
Aquests taüts es fan gràcies a l’expertesa en fusteria, no pas mitjançant la producció en sèrie. Els registres de les col·leccions de l’Smithsonian descriuen estructures de fusta construïdes amb taulons i després modelades, pintades i folrades amb tela.2 Les superfícies atrevides poden amagar exigències tècniques considerables. El mestre artesà ha de concebre una forma que pugui fer de taüt i, alhora, conservar una silueta ben definida i un interior acabat.
Les nissagues d’artistes són importants. L’Smithsonian identifica Kane Kwei com l’artista que va desenvolupar i popularitzar els taüts de fantasia als anys cinquanta. També anomena Paa Joe el principal deixeble i successor de Kwei.2 La Museum of New Mexico Foundation també ressegueix una nissaga de taller que passa per Paa Joe, Cedi Anang, Jacob Tetteh Ashong, Daniel Mensah i Eric Adjetey Anang. Segons aquest relat, la talla, el poliment i l’art de narrar passen de mà en mà al taller.1
Aquesta història ajuda a entendre per què cal parar atenció a l’autoria. És temptador parlar només d’un objecte sorprenent, però cada taüt reflecteix les decisions de creadors amb nom i de les persones que l’han encarregat. Donar crèdit als artistes i als tallers reconeix una expertesa viva. També evita que la tradició es tracti com una decoració anònima.
Una pràctica amb més d’un context
Alguns taüts figuratius es fan per a enterraments; d’altres s’encarreguen per a museus, galeries o col·leccionistes. Aquesta distinció és important. Un registre de l’Smithsonian assenyala que aquests taüts es fan tant per a ús local com per a l’exportació, i la Museum of New Mexico Foundation descriu la seva vida posterior com a obres escultòriques que circulen fora de Ghana.1 3
L’exposició en museus pot fer visible aquest art a un públic que altrament no hi tindria mai contacte. Alhora, el context d’una exposició no pot reproduir les relacions ni les creences que intervenen quan es fa un taüt per a una família. Una cartel·la de galeria pot indicar el nom de l’artista, la fusta, la pintura i la forma. Però no pot contenir del tot la veu d’una persona estimada, les converses que han precedit l’encàrrec ni el lloc que ocupa un funeral en la vida comunitària.
Per això convé tenir presents dues veritats alhora. Aquests taüts són obres d’art contemporani d’una gran factura i poden ser objectes funeraris d’un profund significat íntim. Cap de les dues descripcions no anul·la l’altra. La resposta respectuosa no és convertir la mort en espectacle ni considerar l’habilitat creativa com una cosa secundària respecte del ritual. És reconèixer la cura i els coneixements que fan possibles totes dues dimensions.
Mirar amb cura
Un bon punt de partida és preguntar-se de qui explica la història la forma. Quan hi hagi informació fiable, cal començar pel nom del creador, el taller, el lloc i el context de l’encàrrec. Després, convé observar les unions, els detalls pintats, el folre, les dimensions i l’equilibri, que deixen veure l’habilitat del fuster. Finalment, cal acceptar que alguns significats poden quedar en mans de la família. No cal desxifrar tots els records per al públic.
Aquest enfocament també manté una perspectiva geogràfica acurada. Els taüts de fantasia Ga s’associen estretament a les comunitats i els tallers Ga de la zona d’Accra; no s’han de presentar com si parlessin en nom de totes les comunitats de Ghana.1 La seva força perdurable prové de la seva especificitat. Una forma triada per a una persona pot contenir feina, afecte, aspiracions, fe i memòria familiar, sense reduir res de tot això a una sola etiqueta.
Quan es miren amb aquesta cura, la presència visual del taüt té un contrapunt més silenciós. Sota els colors i el perfil recognoscible hi ha un acte de record dut a terme amb destresa: una família i un artista que fan servir la forma per dir que una vida concreta va ser important.
