Comenceu amb un acord senzill, no pas buscant la perfecció. Un arbre genealògic és més útil quan els familiars el tracten com un projecte compartit i revisable: decideixen per què existeix, què hi inclouen, qui el manté en marxa i quan el tornaran a revisar.
Comenceu amb un document de criteris, no amb un arbre perfecte
Un arbre pot semblar acabat molt abans que s’hagi aclarit tot el que sap la família. Potser hi falten noms, les dates no coincideixen o l’any que ve un cosí recordarà una història important. És normal. Comenceu aquesta sèrie amb una idea pràctica: redacteu uns criteris breus per a l’arbre familiar abans d’intentar omplir tots els espais.
Un document de criteris és un acord d’una pàgina. Ajuda a evitar que una sola persona assumeixi tota la feina sense que la resta se n’adoni mentre la resta dona per fet que l’arbre ja està complet. També explica a les persones que s’hi incorporin com poden ajudar, sense esperar que es converteixin en investigadores.
La història familiar pot recórrer a molts tipus de materials. Per exemple, els Arxius Nacionals dels Estats Units inclouen els censos, els registres militars, d’immigració i de naturalització, i els registres de terres entre els fons que sovint fan servir els genealogistes. 1 Aquesta varietat és un bon motiu per definir el propòsit i els límits del projecte.
Doneu al projecte un propòsit compartit
Comenceu amb una frase: Què esperem entendre o transmetre gràcies a aquest arbre familiar?
El vostre propòsit podria ser relacionar els records dels avis amb les fotografies, identificar els llocs on va viure la família en altres èpoques o deixar un punt de partida amable per als familiars més joves. Trieu allò que és important per a la vostra família ara. Un objectiu ampli com ara «tot sobre tothom» pot fer que un projecte petit sembli impossible. Un propòsit concret permet que cadascú hi afegeixi una peça útil cada vegada.
Tenir un propòsit no vol dir prometre que tots els familiars hi participaran. Potser algunes persones tenen poc temps, prefereixen no parlar del passat o senzillament no hi tenen interès. Totes aquestes opcions són vàlides. El projecte ha d’invitar a col·laborar, mai exigir que es comparteixin records o informació.
Acordeu què vol dir cada anotació
Abans que ningú comenci a afegir-hi material, acordeu tres etiquetes. Aquest hàbit facilita entendre i millorar un arbre genealògic viu.
Documents de recerca són materials que es poden tornar a consultar, com ara un certificat, una entrada censal, una carta, una fotografia amb una data coneguda o una referència del catàleg d’un arxiu. Anoteu d’on prové i què hi diu.
Relats orals són records i relats familiars. Preserven la perspectiva, la veu i el significat que tenen per a una persona. La història oral es basa en entrevistes enregistrades que s’han preparat i en records personals; els Arxius de la Smithsonian Institution recomanen que qui entrevista es prepari, faci preguntes obertes i respecti les decisions de la persona entrevistada. 2 Anoteu qui va explicar el relat i quan, en comptes de convertir-lo immediatament en un fet indiscutible.
Preguntes sense resposta no són un fracàs. Etiqueteu-les clarament: «Era la mateixa Anna?» o «De quina ciutat va marxar?». Una bona pregunta ofereix a la persona que col·labori més endavant un punt de partida. Si un document i un relat no coincideixen, conserveu-los tots dos amb les etiquetes corresponents mentre la família busca més proves.
Trieu una persona coordinadora, no una propietària
Designeu una persona coordinadora per a un període acotat, potser sis o dotze mesos. No és propietària de la història familiar ni decideix quins records compten. La seva tasca és pràctica: acollir les aportacions, mantenir visibles els criteris, anotar les preguntes i proposar la següent tasca petita.
Pot demanar a una altra persona que l’ajudi a escanejar fotografies, organitzar una conversa amb una persona gran o comprovar topònims. Repartir les funcions evita que el projecte s’aturi quan algú està enfeinat. En la revisió següent, la mateixa persona pot continuar amb la tasca o cedir-la a algú altre.
La cura de les persones que encara són vives també ha de formar part dels criteris. Demaneu permís abans d’enregistrar o compartir el relat, les dades o la imatge d’una persona viva, i expliqueu clarament per a què es farà servir. La Smithsonian assenyala que cal explicar a la persona entrevistada el propòsit i els possibles usos de l’entrevista, que pot triar quines preguntes vol respondre i que pot demanar que s’apagui l’enregistradora. 2 FamilySearch també recomana obtenir el consentiment abans de penjar fotografies de persones vives que no siguin fills menors d’edat de qui les penja. 3 La vostra família pot establir límits respectuosos; això és una qüestió de cortesia i consentiment, no pas assessorament jurídic.
Redacteu aquests criteris per a l’arbre familiar en 20 minuts
Durant una trucada, un àpat o una tarda tranquil·la, completeu plegats aquests punts. Feu que les respostes siguin prou breus perquè algú les torni a consultar.
- El nostre propòsit: Construïm aquest arbre per …
- El nostre primer àmbit: Durant els pròxims sis mesos, ens centrarem en … i, de moment, no intentarem abastar …
- Les nostres etiquetes: Diferenciarem els documents de recerca, els relats orals i les preguntes sense resposta. En el cas dels documents i els relats, n’anotarem la font o qui els explica, i la data.
- La persona coordinadora: … coordinarà el projecte fins a … . Pot demanar ajuda a … per a … .
- El nostre ritme d’aportacions: Cada … demanarem una aportació petita. Pot ser una correcció de nom, el peu d’una fotografia, un record, una pregunta o una font.
- El nostre compromís de cura: Demanarem permís a les persones vives abans de compartir-ne el material. Qualsevol persona pot dir que no, demanar una pausa o retirar-se sense donar explicacions.
- La data de revisió: Ens reunirem o ens posarem en contacte el … per decidir què continuem, què corregim o què deixem pendent.
Feu arribar els criteris acabats a tothom qui hi podria col·laborar, també als familiars que no utilitzen ordinador. Una trucada telefònica i una còpia impresa poden ser tan acollidores com un missatge de grup.
Establiu un ritme que deixi espai per a la vida
Un arbre familiar necessita un ritme amable. Una opció senzilla és enviar cada mes una invitació amb una sola petició: «Reconeixes algú en aquesta fotografia?» o «Què hauríem de preguntar a la tieta Rosa sobre la seva primera feina?». És més probable que la gent respongui a una pregunta petita i concreta que no pas a una petició general sobre tota la història de la família.
Després d’una conversa o d’una troballa, dediqueu deu minuts a anotar què heu rebut. Afegiu-hi el nom de qui hi ha contribuït, indiqueu si és un document, un relat o una pregunta, i anoteu qualsevol seguiment necessari. Així evitareu que detalls útils quedin deslligats de la font.
Reviseu l’arbre abans de donar-lo per acabat
Reserveu dates per revisar-lo: al cap de tres mesos, quan acabi una trobada familiar o sempre que s’hi afegeixi una nova branca. A cada revisió, pregunteu-vos: Què hem après? Què necessita una etiqueta o una font més clares? Quin és el pas següent que podem assumir?
Pregunteu-vos també si el propòsit encara és l’adequat. Potser l’objectiu inicial era identificar tothom en una capsa de fotografies i ara ha arribat el moment de recollir-ne les històries. Potser un familiar ha demanat més privacitat o la persona coordinadora necessita descansar. Actualitzar els criteris és un senyal que esteu tenint cura del projecte.
L’arbre gràfic és només una instantània. El projecte és la tasca contínua i voluntària d’observar, comprovar, recordar i fer lloc a allò que encara no se sap. Si voleu un espai opcional per explorar un projecte d’arbre familiar, visiteu l’arbre familiar de MemContinuity.
