Convida els familiars més joves a prendre petites decisions reals, no a completar una tasca. Un infant pot posar un peu de foto a una imatge, un adolescent pot marcar un lloc en un mapa i un nét adult pot fer la pregunta que faci que tothom torni a consultar els documents. Deixa que cadascú triï un paper que li vagi bé, i accepta «avui no» com una resposta completa.
Dona a cadascú una part útil de la feina
Un arbre genealògic és més acollidor quan contribuir vol dir alguna cosa més que aportar noms i dates. Dona als familiars més joves una tasca que faci avançar el projecte: un peu de foto que expliqui per què una imatge és important, una pregunta que faci aflorar un buit o un punt en un mapa que vinculi una persona amb un lloc. La seva perspectiva pot ajudar tothom a entendre millor un document antic.
Mantén l’abast reduït. En lloc de preguntar: «Pots treballar en la història familiar?», prova amb: «Triaries l’única foto d’aquest àlbum que voldries que veiessin els cosins del futur?» Una invitació clara i acotada respecta les vides atrafegades i permet fer una contribució real en pocs minuts.
Els Arxius Nacionals ofereixen activitats infantils basades a fer preguntes als familiars, escriure o dibuixar el que aprenen, comparar respostes i compartir el resultat amb les persones entrevistades. És un bon model: primer, conversa; després, una petita tasca creativa; i cap expectativa que hi participi tothom. 1
Ofereix papers segons els interessos, no només l’edat
L’edat pot suggerir per on començar, però els interessos i la confiança són més importants. Ofereix opcions en lloc d’assignar una tasca.
Un infant petit podria dibuixar el camí fins a la casa on vivia un avi de petit, triar un color o un símbol per a un lloc conegut, o dictar el peu de foto d’una imatge. El peu de foto pot ser senzill: «Aquest és el pícnic on cadascú va portar un pastís diferent». Si hi ha detalls dubtosos, deixa’ls com a pregunta en lloc de convertir-los en un fet.
A un infant en edat escolar li pot agradar fer de recollidor de preguntes. Demana-li que escrigui 3 coses que li agradaria saber: «Qui li va ensenyar a cosir?», «Per què es van mudar?» o «Quina llengua parlava a casa?». Un adolescent podria fer un mapa breu dels trasllats esmentats a la família, transcriure uns minuts d’una entrevista o comparar els noms d’un document semblant a un cens amb una història que hagi sentit. Un nét adult pot comprovar una data en un document, escanejar una fotografia amb una etiqueta o escriure una nota sobre la font.
No converteixis cap d’aquestes tasques en una prova. No cal corregir la manera com s’expressa un infant en aquell moment ni premiar el familiar més productiu. Agraeix la contribució i deixa que un investigador amb més experiència en faci el seguiment quan calgui.
Mantén separats els documents, les històries i les preguntes
Aquest hàbit senzill dona un lloc reconegut a cada contribució. Un document de recerca és allò que mostra realment un document, una fotografia, una inscripció o una altra font. Una història oral és el record o relat d’algú: té valor per si mateix, però no és automàticament una prova d’una data o d’un parentiu. Una pregunta sense resposta és una pista per reprendre més endavant, no pas un fracàs.
Quan un nét escriu: «L’avi va dir que el viatge va durar 3 setmanes», marca-ho com a història oral i afegeix qui ho va explicar i quan. Si més endavant una llista de passatgers indica una data, registra-la a part. Si no coincideixen, conserva totes dues versions i afegeix una nota amable per investigar-ho. Així protegeixes la veu de qui ho explica i, alhora, mostres als familiars futurs com s’ha arribat a una conclusió.
Aquesta distinció també dona una tasca significativa als col·laboradors joves. Poden afegir una de 3 etiquetes a cada nota nova: «el document diu», «història familiar» o «pregunta per comprovar». La tasca és clara i els ensenya a ser curosos sense demanar-los que es converteixin en historiadors d’un dia per l’altre.
Fes servir aquesta fitxa per contribuir en 15 minuts
Porta aquesta fitxa breu a un àpat, una videotrucada o una visita tranquil·la. Amb una fitxa per persona n’hi ha prou. La idea és triar, no pas completar totes les línies.
El meu nom o sobrenom: __________
Avui m’agradaria:
- Escriure el peu de foto d’una imatge o d’un objecte
- Situar un lloc familiar en un mapa fet a mà
- Fer una pregunta sobre una persona o un esdeveniment
- Escoltar una història breu i escriure’n una frase
- Comprovar un detall en un document que ja es conserva entre els papers de la família
- Deixar-ho per a un altre moment
La meva contribució: ____________________________________________
Etiqueta-la: [ ] El document diu [ ] Història familiar [ ] Pregunta per comprovar
Qui o què és la font? __________________________________
Es pot compartir amb la família més àmplia? [ ] Sí [ ] Pregunta-m’ho abans [ ] Que quedi en aquesta conversa
Un seguiment que m’agradaria fer, o que podria fer una altra persona: __________
La fitxa facilita el relleu d’una manera amable. Qui fa una pregunta no l’ha de resoldre. Qui comparteix una història pot posar-hi límits. I qui coordina l’arbre genealògic té prou context per evitar presentar un record com un fet sense proves.
Fes que les entrevistes siguin còmodes i voluntàries
Una entrevista pot ser una manera de contribuir per a un infant, però funciona millor com una conversa amb opcions. La Biblioteca del Congrés aconsella als joves historiadors familiars que preguntin a un familiar gran si poden gravar la conversa; també assenyala que un telèfon o una gravadora digital poden enregistrar històries que més endavant es poden transcriure i compartir. 2
Abans que ningú premi el botó d’enregistrar, explica per a què servirà la conversa, si es gravarà, qui la podria escoltar i si la persona que explica la història voldria revisar-ne la transcripció o el resum. L’Associació d’Història Oral també recomana explicar per endavant el propòsit, el procés d’enregistrament, la revisió, l’accés i els usos previstos. 3 Fes que la primera sessió sigui breu i tria preguntes obertes com ara «Què recordes d’aquella cuina?» o «Com era un dissabte qualsevol?».
La persona que explica la història en conserva el control. Pot saltar-se una pregunta, fer una pausa o acabar la conversa. Les orientacions per als participants de l’Associació d’Història Oral expliciten aquestes opcions i recomanen parlar de qualsevol neguit abans de participar. 4 No pressionis ningú perquè expliqui detalls privats sobre persones vives. Si una història tracta d’algú altre, pregunta si cal ometre’n els noms, les imatges o alguns detalls abans de repetir-la.
Deixa que els joves col·laboradors vegin la seva empremta i mantinguin la capacitat de triar
A la propera trobada familiar, ensenya què ha canviat gràcies a cada contribució: una imatge ara té peu de foto, un trasllat té un lloc al mapa o una pregunta queda anotada per a més endavant. Pregunta: «Vols que conservem les teves paraules tal com les has escrit, que les escurcem o que les esborrem?» Aquest petit retorn mostra que contribuir té efectes i que això no vol dir renunciar a decidir.
No cal que tothom d’una família viva es converteixi en investigador, narrador o entrevistador. Una persona pot contribuir una sola vegada, fer-ho discretament o decidir no participar-hi gens. Respectar aquesta decisió també és una manera de tenir cura dels arxius familiars.
Si la vostra família vol explorar opcionalment un projecte d’arbre genealògic, vegeu l’arbre genealògic de MemContinuity.
