No cal que decidiu de seguida qui té raó. Quan els familiars recorden un esdeveniment de manera diferent, conserveu cada relat amb cura, indiqueu què el fonamenta i deixeu la qüestió oberta si les proves no permeten resoldre-la.
Comenceu amb curiositat, no pas amb un veredicte
Un desacord pot semblar personal. En un projecte d’història familiar, pot ser més útil tractar-lo com una pista. Pot ser que dues persones tinguessin edats diferents, fossin en llocs diferents o sentissin coses diferents sobre el mateix moment.
Agraïu a cadascú que ho expliqui. Digueu que l’objectiu és preservar allò que saben, no pas fer que ningú hagi de defensar un record. Podeu enregistrar un relat sense declarar que és tota la història.
Això no vol dir que totes les afirmacions tinguin el mateix suport. Vol dir ser clars sobre què se sap, què es recorda i què és incert. La genealogia professional avalua les conclusions a partir de fonts i raonaments; cap font genealògica no es considera infal·lible. 1
Assigneu una etiqueta pròpia a cada tipus de coneixement
Les etiquetes neutres eviten que una anotació sembli més segura del que és. Mantingueu 3 tipus d’entrades diferents:
- Registre de recerca: un element que podeu identificar i consultar de nou, com ara un certificat, una carta, una anotació censal, una inscripció en una fotografia o un diari. Anoteu d’on prové i què hi diu.
- Relat oral: el record d’una persona, una dita familiar o una interpretació. Indiqueu qui ho va explicar i quan ho vau sentir: «M’ho va explicar la tieta May durant una trucada telefònica, l’abril de 2026».
- Pregunta sense resposta: un punt que continua sense resoldre’s. Per exemple: «Per què James va fer servir el cognom del seu oncle el 1948?»
Aquestes etiquetes no estableixen cap jerarquia entre les persones. Un relat oral pot conduir a un document important, mentre que un document pot ometre el motiu que més importava. Les orientacions sobre història oral demanen reconèixer la subjectivitat d’una entrevista i, quan sigui possible, comprovar la informació presentada com a factual. 2
Eviteu convertir un record en un fet eliminant-ne qui n’és la font. «L’avi deia que va deixar l’escola als 14 anys» és més honest que «Va deixar l’escola als 14 anys» si no heu trobat documents que ho avalin.
Compareu les fonts sense sotmetre els familiars a un interrogatori
Si hi ha un detall en disputa, feu que la pregunta sigui concreta. En lloc de preguntar «Qui té raó sobre el casament?», pregunteu «Quin any van dir que es van casar i què mostra cada font?». Després, poseu els elements l’un al costat de l’altre.
Fixeu-vos en quan es va crear un element, qui en va proporcionar la informació, amb quina finalitat, com de proper era a l’esdeveniment i si consulteu l’original o una còpia posterior. Un arbre genealògic copiat pot donar-vos una pista útil sense demostrar res.
Anoteu tant les coincidències com les diferències. Dos relats poden coincidir en la població i l’estació de l’any, però diferir en l’any. Les orientacions de genealogia recomanen identificar les fonts, tenir en compte si tenen orígens independents i qui n’eren els informants coneguts, i deixar de banda la informació que no és fiable o no respon a la pregunta. 1
Feu servir aquesta plantilla d’anotacions neutres
Feu servir un full o una nota per a cada punt en disputa. La seva funció és fer visible el pas següent, no forçar un acord.
Pregunta: Què intentem entendre exactament?
Relat A: Qui l’ha explicat? Què ha dit, amb les seves pròpies paraules o en un resum acurat? Quan ho ha explicat?
Relat B: Qui l’ha explicat? Què ha dit? Quan ho ha explicat?
Documents localitzats: Enumereu cada element, la data, qui el va crear o qui en va ser l’informant, si se sap, i on es pot trobar.
Què coincideix: Quins detalls apareixen en més d’un relat o document?
Què és diferent: Indiqueu la diferència amb claredat, sense paraules com ara «equivocat», «dramàtic» o «poc fiable».
Anotació actual: Trieu-ne una: «Es conserven tots dos relats»; «Les proves actualment apunten a …»; o «Sense resoldre: s’agraeix qualsevol informació addicional».
Pas següent, amb delicadesa: Demaneu permís per fer una pregunta de seguiment, busqueu un document pertinent o decidiu fer una pausa.
«Dos cosins recorden motius diferents per a la mudança; cap dels dos relats no s’ha confirmat de manera independent» pot ser més exacte que una frase polida que amagui el desacord.
Convideu a conversar, però no ho exigiu
Si tothom hi està disposat, una conversa breu pot aportar context. Establiu una norma bàsica: cadascú parla del que recorda, no dels motius d’una altra persona. Pregunteu: «Per què recordes especialment aquest detall?» o «Hi ha alguna carta, fotografia o altra persona que ens pugui ajudar a precisar quan va passar?»
Deixeu que les persones col·laboradores decideixin fins a quin punt s’hi impliquen. Potser algú corregeix una data, però no vol parlar d’un esdeveniment dolorós, o prefereix que no se’n digui el nom. És acceptable no col·laborar, no respondre una pregunta o no tornar a parlar d’un relat.
Està bé aturar-se si la conversa esdevé dolorosa. Podeu dir: «Gràcies a tots dos. Anotaré que hi ha relats diferents i, de moment, deixaré la qüestió oberta». Fer una pausa pot protegir les relacions i, alhora, preservar la possibilitat d’investigar-ho més endavant.
Establiu límits abans que un relat circuli
Abans d’enregistrar, compartir o afegir el relat d’una persona viva a un projecte familiar compartit, expliqueu què en voldríeu fer. Pregunteu què li sembla bé que es recordi, qui ho podrà veure i si cal ometre’n algun detall. No prometeu que un grup, un fitxer o un servei continuaran sent privats per sempre; sigueu clars sobre el públic a qui s’adreça i l’ús previst.
Les orientacions de l’Oral History Association demanen obtenir el consentiment informat documentat, parlar amb antelació de l’enregistrament, la revisió, la preservació i l’accés, i respectar que la persona entrevistada es negui a parlar d’un tema o vulgui restringir-ne l’accés. 2 La Boston Public Library també descriu el consentiment informat com la participació que té lloc després que les persones entenguin la finalitat d’un projecte i els possibles usos i l’emmagatzematge d’un enregistrament. 3
Si un relat esmenta persones vives, feu una invitació delicada: «Estic recollint records familiars. Et sentiries còmode si guardés aquesta nota per a la família? Pots ometre tot allò que no vulguis que s’hi inclogui i també pots dir que no». Si la resposta no és clara, no interpreteu el silenci com un permís. Si és que no, doneu les gràcies a la persona i continueu endavant.
Deixeu un camí clar perquè altres hi contribueixin en el futur
Una bona història familiar pot incloure una anotació provisional sense convertir-la en una discussió permanent. Dateu-la, indiqueu-ne la font quan correspongui i expliqueu què podria aclarir la qüestió. Més endavant, altres familiars potser aportaran una carta, un record diferent o un document que no heu vist.
L’objectiu és crear un registre de treball just que permeti veure les proves, les veus i les preguntes pendents, sense pressionar ningú perquè reveli informació o hi estigui d’acord.
Pas següent opcional: Si voleu explorar un projecte col·laboratiu d’arbre genealògic, visiteu l’arbre genealògic de MemContinuity.
